UNA PORTA QUE ES TANCA I UNA ALTRE QUE S'OBRE
Avui és el dia en el que vaig al metge perquè em donin els resultats del tumor que tinc al cap. Estic molt nerviosa, el meu pare m'agafa de la mà perquè en tranquil·litzi. Arribem al metge. Dels nervis m'entren ganes de vomitar.
Entrem a la consulta, em donen els resultats... i surt positiu. De sobte, el temps s'atura, el cap no em para de donar voltes i no sé si estic somiant o és un fet real. Em comença a caure una llàgrima, no m'assabento del que passa pel meu voltant, em començo a marejar, tinc la sensació que em vaig a caure, i de sobte, no veig res. Passen uns quants minuts i no tinc cap visió als ulls, només escolto la veu del meu pare cridant el meu nom. Per fi en desperto, ja veig bé al meu pare, però el noto tens, li pregunto el que li passa, i em diu la mala notícia: tinc càncer. Em comença a agafar un atac d'ansietat, no puc respirar bé, em punxen i ja em tranquil.litzo.
Arribo a casa. Tot ho trobo molt estrany i no sé perquè. M'assec al sofà i començo a veure un programa de dibuixos animats.
El temps passa i cada cop em trobo més malament. Arriba l'hora de sopar, no tinc gana i directament me'n vaig a dormir.
Avui, ja es un altre dia, haig d'anar a l'escola però no tinc ganes. Mon pare tampoc va a treballar. Cada cop el temps passa més lent i ja no em puc moure. Per què?...Giro el cap, i veig que estic asseguda a una cadira de rodes. Intento moure les cames però no puc.
Mon pare, decideix anar a donar una volta, i jo l'acompanyo. El temps passa cada vegada més lent.
Em desperto i és dia 22 de desembre de 1986, em queden pocs dies de vida, ho noto. No tinc sensibilitat al cos, estic paraplègica. Mon pare em porta al metge, ja que aquets últims dies els haig de passar a la consulta del meu doctor.
Estic sola, de sobte noto com el meu cor està parant, començo a cridar, no veig res, només escolto als doctors cridant "¡¡codi vermell!!"
Veig una llum molt bonica, aquesta em comença a xuclar, però jo no me'n vull anar, vull estar amb el meu pare, però de sobte, veig a la meva mare darrera d'aquella llum, i em crida pel meu nom. Jo vaig cap a ella, ho veig tot blanc, m'agafa de la mà i anem les dues juntes cap a la llum. El meu interior s'omple d'una tranquil·litat i una felicitat inimaginable.
Aina Moncho
Entrem a la consulta, em donen els resultats... i surt positiu. De sobte, el temps s'atura, el cap no em para de donar voltes i no sé si estic somiant o és un fet real. Em comença a caure una llàgrima, no m'assabento del que passa pel meu voltant, em començo a marejar, tinc la sensació que em vaig a caure, i de sobte, no veig res. Passen uns quants minuts i no tinc cap visió als ulls, només escolto la veu del meu pare cridant el meu nom. Per fi en desperto, ja veig bé al meu pare, però el noto tens, li pregunto el que li passa, i em diu la mala notícia: tinc càncer. Em comença a agafar un atac d'ansietat, no puc respirar bé, em punxen i ja em tranquil.litzo.Arribo a casa. Tot ho trobo molt estrany i no sé perquè. M'assec al sofà i començo a veure un programa de dibuixos animats.
El temps passa i cada cop em trobo més malament. Arriba l'hora de sopar, no tinc gana i directament me'n vaig a dormir.
Avui, ja es un altre dia, haig d'anar a l'escola però no tinc ganes. Mon pare tampoc va a treballar. Cada cop el temps passa més lent i ja no em puc moure. Per què?...Giro el cap, i veig que estic asseguda a una cadira de rodes. Intento moure les cames però no puc.
Mon pare, decideix anar a donar una volta, i jo l'acompanyo. El temps passa cada vegada més lent.
Em desperto i és dia 22 de desembre de 1986, em queden pocs dies de vida, ho noto. No tinc sensibilitat al cos, estic paraplègica. Mon pare em porta al metge, ja que aquets últims dies els haig de passar a la consulta del meu doctor.
Estic sola, de sobte noto com el meu cor està parant, començo a cridar, no veig res, només escolto als doctors cridant "¡¡codi vermell!!"Veig una llum molt bonica, aquesta em comença a xuclar, però jo no me'n vull anar, vull estar amb el meu pare, però de sobte, veig a la meva mare darrera d'aquella llum, i em crida pel meu nom. Jo vaig cap a ella, ho veig tot blanc, m'agafa de la mà i anem les dues juntes cap a la llum. El meu interior s'omple d'una tranquil·litat i una felicitat inimaginable.
Aina Moncho
Comentarios
Publicar un comentario