VUELVO A SER NIÑO (3) "PER QUÈ NO SE’N RECORDA?"

Tercer y penúltimo artículo dedicado al "pajarito" que emprendió su vuelo hace casi un año. En esta ocasión, son las palabras escritas por mi hija, el mismo día que desplegó sus alas.

Des de que naixem els avis han estat sempre al nostre costat, ens han fet cas, ens han comprat tot el que volíem, quan estàvem malalts ens oferien la seva casa, ens cuidaven, donaven tot per nosaltres.

Passen els anys i te n’adones que els teus avis es van fent grans, que ja no poden fer les mateixes coses que quan eres petit. Es posen malalts, els puja la tensió, hem d’anar amb compte per no posar-los nerviosos... fins que un dia al teu avi li diagnostiquen una malaltia que no saps el que és. Vols saber més coses i els preguntes als pares, ells t’ho diuen com si res, però en el fons els costa explicar-ho.

Un dia segueix un altre i per tu el teu avi està bé, com sempre! Però els teus pares,  la teva àvia i els teus tiets diuen que ell va empitjorant, però tu no ho veus.

Fins que un dia comences a notar que el teu avi es va consumint a poc a poc. T’adones que la memòria li comença a fallar, que li costa explicar les coses, veus que un dia es posa la bata com a pantalons, que no sap explicar-se, que et coneix però no sap el teu nom...

Amb aquesta malaltia al meu avi li va sortir la vena humorística, de sobte començava a cantar mentre estàvem dinant, feia  tonteries, com si tornés a ser un nen petit. Quan ho feia, ens  rèiem  i nosaltres l’ajudàvem a cantar i fèiem que es recordés de les lletres i després l’aplaudíem. Veiem com li arrancàvem un petit somriure i com els seus ulls s’omplien de felicitat.

Aquest estiu vaig compartir amb el meu avi la il·lusió de retornar al poble on va néixer; Gandia, encara que no es recordés de moltes coses, ell estava feliç, era el lloc on havia passat tota la seva infantesa. Vaig riure molt amb ell, parlava amb tothom, no tenia vergonya. Però l’havíem de tenir vigilat, donar-li la mà i mirar que no caigués, això m’entristia, en aquests moments era jo la que el cuidava.

Ara per ara ja no estàs al nostre costat, però segur que arribaràs a un lloc millor, on trobaràs la tranquil·litat amb la gent que has estimat i t’ha estimat.

I a nosaltres segur que ens cuidaràs i vigilaràs des d’allà on estiguis.

T’estimem iaio.

RAQUEL MONCHO