"JA NO RECORDO" (Autor: Marc Vergé)






Qui anava a dir que em faríeu obrir els ulls
Ja no recordo ni quants anys en fa... Del pas d’unitat poc recordo, gens (ho sento, però un ja va tenint una edat), però sí recordo els fums amb els que van entrar al nostre cau de Pioners i Caravel·les. Eren tres i, amagats darrere un gran somriure que alguna cosa ocultava, van fer-se pas entre nosaltres.
No sabíem què volien ni què pretenien. Algunes referències teníem: els agradava cantar amb els nens i, fins aleshores, el groc havia estat el seu color durant algun temps... I nosaltres no volíem que ens tractessin com nens perquè érem, érem.... Pioners i Caravel·les i... poca broma, que érem grans i el nostre color era el vermell i... res de cançonetes!
Ens miraven de reüll, nosaltres també: la lluita estava clara. Què volen de nosaltres? Què volen que fem? Ens preguntàvem. Què coi deuen pensar aquests nois? Deurien preguntarse ells.


La guitarra va començar a sonar entre aquelles quatre parets. Més que un cau era un passadís, però era el nostre passadís i n’estàvem orgullosos (millor no recordar el moment en què va anar a terra i el temps que va costar aconseguir-ne de nous). Jo, personalment, venia de dos anys ben diferents i tenia ganes de veure quina altra manera hi havia de fer coses a la unitat i per a la unitat...
Poc va costar a trobar punts en comú: sí, érem grans, però també teníem unes responsabilitats. És a partir d’aquí quan vaig sentir el ple sentit de l’escoltisme (jo vaig arribar tard a aquest món, a l’últim any de Ràngers i Noies Guies). Qui anava a dir que aniria al cau entre setmana a aprendre a tocar la guitarra amb el mestre Xavier Moncho amb el simbòlic preu de 100 pessetes l’hora i que, en el fons, anava a parar a la caixa de P/C. Qui anava a dir que cada dissabte cantaríem amb la lletra escrita en paper d’embalar marró i penjada a la paret del cau. Qui anava a dir que un dels millors


moments de les excursions era la nit després de sopar i de l’activitat nocturna, per poder cantar i cantar sense parar. Qui anava a dir que aquell trio format pel Moncho, la Vicky i en Juanito ens donarien (o em donarien) els millors anys com a nen dins de l’escoltisme. Qui anava a dir... i tantes i tantes coses! Vosaltres em vau obrir els ulls i és que per culpa vostra, l’escoltisme va ocupar el meu temps des d’aleshores i durant molts anys més.
Marc Vergé Soliano

Comentarios

  1. Em sembla que sents enyoransa,"del tiempo pasado", y qu ho recordes amb tendresa, pero per sort o no tots ensfem grans y ells tambe´perque...... a les fotos esteu casi irreconeixibles.

    ResponderEliminar
  2. Recordar, sembla mentida però el nostre cervell d’una manera natural fa una selecció de records, i així al mirar enrere acostumem a rememorar els moments més gratificants.
    No sé si el Cau de que parles és el que semblava un passadís just al davant del cau de material, amb un sol que en Juanito López, mai va terminar de pintar, o si més no, en els anys en que varen ser pioners/caravel•les i trucs i després caps...
    Però, la vida segueix i els nostres camins es van separant i deixes de tenir contacte amb una gent que vas estimar, amb la que vas viure i conviure i de cop un bon dia t’arriba la noticia, en Xavi ha publicat un... i tornes a reviure, i treus fotografies i veus el foulard i recordes la promesa les “novatades” i mil i una histories. Mires al teu fill i veus que has intentat que visqui un xic el mateix que tu vas fer, amb l’esperança que amb els anys sols pugui recordar els bons moments ...
    I sempre La Salle. Per cert
    Algú m’ha comentat que enguany es celebrarà el 35è aniversari de l’agrupament, és correcte?
    Montse R

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

AQUELLOS MARAVILLOSOS CINES...

BARCELONETA (2)

RECORDANDO FRASES CELEBRES (I)