Qui anava a dir que em faríeu obrir els ulls Ja no recordo ni quants anys en fa... Del pas d’unitat poc recordo, gens (ho sento, però un ja va tenint una edat), però sí recordo els fums amb els que van entrar al nostre cau de Pioners i Caravel·les. Eren tres i, amagats darrere un gran somriure que alguna cosa ocultava, van fer-se pas entre nosaltres. No sabíem què volien ni què pretenien. Algunes referències teníem: els agradava cantar amb els nens i, fins aleshores, el groc havia estat el seu color durant algun temps... I nosaltres no volíem que ens tractessin com nens perquè érem, érem.... Pioners i Caravel·les i... poca broma, que érem grans i el nostre color era el vermell i... res de cançonetes! Ens miraven de reüll, nosaltres també: la lluita estava clara. Què volen de nosaltres? Què volen que fem? Ens preguntàvem. Què coi deuen pensar aquests nois? Deurien preguntarse ells. La guitarra va començar a sonar entre aquelles quatre parets. Més que un cau era un passadís, p...
